Teoria Young–Helmholtz

Thomas Young i Hermann von Helmholtz van assumir que la retina de l'ull té tres classes diferents de receptors de llum per el vermell, verd i blau

La teoria Young-Helmholtz (basada en la feina de Thomas Young i Hermann von Helmholtz al segle XIX), també anomenada com a teoria tricromàtica, és una teoria de la visió del color tricromàtica, és a dir, la forma en què el sistema visual dona lloc a l'experiència fenomenológica del color. El 1802, Young va postular l'existència de tres tipus de fotoreceptors (ara conegudes com cèl·lules de con) en l'ull, cadascun del qual era sensible a una gamma particular de llum visible.[1]

Hermann von Helmholtz va desenvolupar la teoria més enllà del 1850: els tres tipus de fotoreceptors es podien classificar en preferència curta (violeta), de preferència mitjana (verd), i de preferència llarga (vermell), segons la seva resposta a les longituds d'ona de la llum que incideixen en la retina.[2] La intensitat relativa dels senyals detectats pels tres tipus de cons són interpretats pel cervell com a color visible.

Per exemple, la llum groga utilitza proporcions diferents de vermell i verd, però poc blau, així que qualsevol tonalitat depèn d'una barreja dels tres cons, per exemple, un fort vermell-sensible, un verd mitjà sensible, i un blau baix sensible. A més, la intensitat de colors pot ser modificada sense canviar la seva tonalitat, ja que depèn de la freqüència de descàrrefa al cervell perquè un verd-blau pot aclarir-se pero conservar la mateixa tonalitat. El sistema no és perfecte, ja que no distingeix el groc d'una mescla vermella i verda, però pot detectar canvis de l'entorn subtils. El1857, James Maxwell va utilitzar l'àlgebra lineal recentment desenvolupada per provar la teoria de Young–Helmholtz .[3]

L'existència de les cèl·lules sensibles a tres longituds d'ona diferent va ser demostrada per primer cop el 1956 per Gunnar Svaetichin.[4] El1983 va ser provat en retines humanes en un experiment fet per Dartnall, Bowmaker, i Mollon, qui va obtenir lectures microespecrofotòpiques dels cons d'un ull.[5] L'evidència més primerenca per la teoria es van obtenir observant la llum reflectida en les retines d'éssers humans vius, i l'absorció de llum per les cèl·lules de la retina extretes de cadàvers.[6]

Referències

  1. ↑ Young, T., 1802. Bakerian Lecture: On the Theory of Light and Colours. Phil. Trans. R. Soc. Lond. 92:12–48. doi: 10.1098/rstl. 1802.0004
  2. ↑ Stanley Finger. Origins of Neuroscience: A History of Explorations into Brain Function, 2001, p. 100. ISBN 9780195146943. 
  3. ↑ Maxwell, James Clerk Transactions of the Royal Society of Edinburgh, 21, 2, 1857, pàg. 275–298. DOI: 10.1017/S0080456800032117.
  4. ↑ Svaetichin,G. (1956). Spectral response curves from single cones, Actaphysiol. scand. 39, Suppl. 134, 17–46.
  5. ↑ Eysenck, M. W.. Cognitive Psychology: A Student's Handbook. Fifth. East Sussex: Psychology Press, 2005. 
  6. ↑ «Human eye – anatomy». A: .