Daniel Filipacchi

Infotaula de personaDaniel Filipacchi

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement12 gener 1928 Modifica el valor a Wikidata (96 anys)
14è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócol·leccionista d'art, locutor de ràdio, editor, fotògraf Modifica el valor a Wikidata
OcupadorElle
Le Journal du Dimanche
Europe 1
Paris Match Modifica el valor a Wikidata
Família
PareHenri Filipacchi Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: fb6f2d22-6e2c-4f13-a57c-799cdae52b77 Discogs: 360651 Modifica el valor a Wikidata

Daniel Filipacchi (nascut el 12 de gener de 1928) és el cap emèrit de Hachette Filipacchi Médias i un reconegut col·leccionista francès d'art surrealista.

Carrera

Filipacchi va escriure i va treballar com a fotògraf[1] per Paris Match des de la seva fundació el 1949 per Jean Prouvost.[2] Mentre treballava a Paris Match i com a fotògraf d'una altra de les publicacions de Prouvost, Marie Claire — Filipacchi afirmaria més tard que no havia gaudit de fer fotografies, malgrat obtenir notorietat com a "paparazzo de bones maneres"[3]-va promoure concerts de jazz concerts i fins i tot una discogràfica.[4] A principis dels anys seixanta, en un moment en què el jazz no es tocava a les emissores de ràdio franceses de propietat del govern, Filipacchi (un reconegut expert en jazz[3]) i Frank Ténot dirigiren un programa immensament popular a Europe 1 anomenat Pour ceux qui aiment le jazz.[5]

Als anys seixanta, va presentar un programa de ràdio de rock and roll inspirat en Dick Clark's American Bandstand anomenat Salut les copains que va popularitzar el gènere musical ié-ié. L'èxit del programa va donar lloc a la creació de la revista del mateix nom,[6] que va canviar el nom a Salut !, i que va posar en circulació un milió de còpies. Filipacchi va interpretar música rock americana i francesa en aquest programa de ràdio[7] a principis dels anys seixanta. El programa i el propi Filipacchi van tenir un paper important en la formació d'una cultura juvenil dels anys seixanta a França.[8]

Filipacchi va adquirir la venerable Cahiers du cinéma en 1964.[9] Cahiers tenia greus problemes financers i els seus propietaris van convèncer Filipacchi de comprar una part majoritària per salvar-la de la ruïna. Filipacchi va contractar alguns de la seva pròpia gent i va redissenyar la revista per tenir un aspecte més modern i atractiu per als joves.[10] Després dels esdeveniments revolucionaris del maig de 1968 a França i la posterior evolució de Cahiers a un fòrum més polític[11] sota la influència del director maoista Jean-Luc Godard[11] i d'altres, Filipacchi va voler sortir de la revista i va vendre la seva participació en 1969.[11]

Va començar a publicar més revistes i va adquirir moltes altres, com Paris Match en 1976.[2] Algunes eren per a noies adolescents (com Mademoiselle Age Tendre) i altres per adults (com Lui,[12] quan Filipacchi va fundar en 1963 amb Jacques Lanzmann[13] Newlook, i les edicions franceses de Playboy i Penthouse[14][15]). El febrer de 1979 Filipacchi va comprar l'aleshores desapareguda Look. Va contractar Jann Wenner per posar-la en marxa el maig de 1979[16] però el llançament va ser un fracàs i Filipacchi va acomiadar tot el personal el juliol de 1979.[17]

Col·leccionista d'art

ARTnews ha enumerat en diverses ocasions Filipacchi entre els principals col·leccionistes d'art del món.[18] L'art de la col·lecció de Filipacchi va formar part de l'exposició Private Passions del 1996 al Museu d'Art Modern de París.[19] La seva col·lecció (juntament amb la del seu millor amic, el productor discogràfic Nesuhi Ertegün) fou exhibida al Guggenheim de Nova York el 1999 a Surrealism: Two Private Eyes, the Nesuhi Ertegun and Daniel Filipacchi Collections - un esdeveniment descrit per The New York Times com a "poderosa exhibició", prou gran com per "empaquetar el Museu Guggenheim del sostre al vestíbul".[20]

Tot i que Filipacchi va demandar a la galeria de París que li va vendre un "Max Ernst" fals pintat en 2006 per 7 milions de dòlars EUA, va titllar al seu notori falsificador Wolfgang Beltracchi (alliberat el 9 de gener de 2015 després de complir tres anys de presó per les seves falsificacions) de "geni" en una entrevista del 2012.[21]

Vida personal

El seu pare era Henri Filipacchi, nascut a Izmir, descendent d'armadors de Venècia, d'ací el seu cognom italià.[22] Es va casar amb la model Sondra Peterson, amb qui va tenir dos fills, Craig, i la novel·lista Amanda Filipacchi.[23] Té una filla, Mimi, d’una relació anterior.[24]

Referències

  1. ↑ Stephane Groueff. My Odyssey. iUniverse, 12 febrer 2003, p. 175–. ISBN 978-1-4697-2803-2 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  2. ↑ 2,0 2,1 «A Top French Publisher Purchases Paris-Match». New York Times, 02-09-1976, p. 23.
  3. ↑ 3,0 3,1 Dupuis, Jérôme. Daniel Filipacchi: "Je travaille mieux la nuit et réfléchis mieux sur mon bateau" (English: "I work better at night and think better on my boat"), l'Express, 29 February 2012. Filipacchi is quoted as saying "je peux bien le dire aujourd'hui : je n'ai jamais aimé faire des photographies." ("I can just as well say it today: I never liked taking photographs.") Accessed 25 May 2013.
  4. ↑ Mark Tungate. Media Monoliths: How Great Media Brands Thrive and Survive. Kogan Page Publishers, 3 juny 2005, p. 186. ISBN 978-0-7494-4595-9 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  5. ↑ Roscoe Seldon Suddarth. French Stewardship of Jazz: The Case of France Musique and France Culture. University of Maryland, College Park, 2008, p. 37. ISBN 978-0-549-57192-6 [Consulta: 30 abril 2013]. [Enllaç no actiu]
  6. ↑ Axel Schildt; Detlef Siegfried Between Marx and Coca-Cola: youth cultures in changing European societies, 1960-1980. Berghahn Books, 2006, p. 53. ISBN 978-1-84545-009-0 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  7. ↑ Art and Visual Culture on the French Riviera, 1956-1971: The École de Nice. Ashgate Publishing, Ltd., 2012, p. 30. ISBN 978-0-7546-6471-0 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  8. ↑ Arthur Marwick. The Sixties: Cultural Revolution in Britain, France, Italy, and the United States, C.1958-c.1974. Bloomsbury Publishing, 28 setembre 2011, p. 167. ISBN 978-1-4482-0542-4 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  9. ↑ Antoine de Baecque; Serge Toubiana Truffaut: A Biography. University of California Press, 2000, p. 278. ISBN 978-0-520-22524-4 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  10. ↑ Richard Brody. Everything Is Cinema: The Working Life of Jean-Luc Godard. Macmillan, 13 maig 2008, p. 206. ISBN 978-0-8050-6886-3 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 David Wilson; Bérénice Reynaud Cahiers Du Cinéma: Volume Four, 1973-1978 : History, Ideology, Cultural Struggle : an Anthology from Cahiers Du Cinéma, Nos 248-292, September 1973-September 1978. Psychology Press, 1 maig 2000. ISBN 978-0-415-02988-9 [Consulta: 30 abril 2013]. 
  12. ↑ Aaron Latham, "Rabbit, Run", New York City, Nov 27, 1972, p.54
  13. ↑ «Jacques Lanzmann — Novelist, lyricist and editor of Lui». The Independent, 04-07-2006 [Consulta: 30 abril 2013].
  14. ↑ Bill Marshall, Cristina Johnston, "France and the Americas: culture, politics, and history, a multidisciplinary encyclopedia", Transatlantic relations series vol.3, ABC-CLIO, 2005, ISBN 1-85109-411-3, p.945
  15. ↑ Groueff 574
  16. ↑ «Look and Rolling Stone». New York Times, 08-07-1979, p. F13.
  17. ↑ Deirdre Carmody «Look Magazine Dismisses Staff And Ends Ties to Rolling Stone: Losses by Investors Cited». New York Times, 04-07-1979, p. B3.
  18. ↑ Per exemple, «The 2012 ARTnews 200 Top Collectors». ARTnews, 26-06-2012. [Consulta: 29 abril 2013].;«The 2009 ARTnews 200 Top Collectors». ARTnews, 01-07-2009. [Consulta: 29 abril 2013].
  19. ↑ Alan Riding «French Ask: Is Art Still a Hobby?: A Paris show says modern art is being collected.». New York Times, 30-01-1996, p. C11.
  20. ↑ Glueck, Grace «ART REVIEW; Trolling the Mind's Nooks and Crannies for Images». The New York Times, 04-06-1999, p. 31 [Consulta: 29 abril 2013].
  21. ↑ Hammer, Joshua. The Greatest Fake-Art Scam in History?, Vanity Fair, 10 October 2012. Retrieved 24 May 2013.
  22. ↑ Ory, Pascal. Dictionnaire des étrangers qui ont fait la France. Robert Lafont, 2013, p. 547. ISBN 9782221140161. 
  23. ↑ Hoban, Phoebe «Brief Lives: Skin Deep». New York Magazine, 14-01-1993, p. 30 [Consulta: 27 abril 2013].
  24. ↑ Ecole supérieure de journalisme. Ils ont fait la presse l'histoire des journaux en France en 40 portraits. París: Vuibert, impr. 2010. ISBN 978-2-311-00111-2. 

Enllaços externs

  • Crítica a The New York Times de l'exposició « Surrealism: Two Private Eyes, the Nesuhi Ertegun and Daniel Filipacchi Collections »
Registres d'autoritat
Bases d'informació